Federació d'Educació de CCOO PV | 18 de setembre 2025.

Estudiar i sobreviure: joventut atrapada entre aules i lloguers

    Article d'opinió de Barbara Verdejo, responsable de Joves d'Educació CCOOPV

    18/09/2025.
    Barbara Verdejo responsable de Joves d'Educació CCOOPV

    Barbara Verdejo responsable de Joves d'Educació CCOOPV

    Amb l'arribada de setembre, l'inici del curs universitari i dels cicles de grau mitjà i superior no sols suposa tornar a les classes: per a milers de persones joves és també l'angoixa de buscar un pis que puguen pagar, firmar contractes impossibles i, en molts casos, haver de compaginar els estudis amb una ocupació precària per a costejar la vivenda i les matrícules. Una realitat que genera desigualtat i que colpeja amb més força a la joventut de la classe treballadora, que afronta l'etapa que hauria deser facilitadora d'un futur digne com una carrera d'obstacles sense fi.

    En agost de 2025, el preu del lloguer d’habitacions va assolir màxims històrics a les tres capitals del País Valencià, convertint València, Castelló i Alacant en ciutats pràcticament inaccessibles per a gran part de la joventut estudiant. Allò que abans era una opció més assequible —compartir pis— s’ha convertit ara en un luxe: els preus superen en molts casos els 400 o 500 euros mensuals per una habitació, sense comptar despeses addicionals. Davant esta situació, moltes persones joves es veuen obligades a seguir vivint amb les seues famílies o a renunciar als seus estudis, mentrenombroses vivendes continuen buides a l’espera de qui puga pagar unes quantitats desorbitades.

    A això se sumen les condicions abusives imposades per propietaris i immobiliàries: contractes indefinits, nòmines elevades, diversos mesos de fiança i fins i tot avals bancaris que la majoria de joves, que a penes comencen la seua vida laboral, no poden presentar. Així, cada inici de curs es transforma en un escenari d'ansietat i esgotament que poc ha de veure amb el que hauria de ser: una etapa d'oportunitats.

    La precarietat residencial es traduïx en una altra conseqüència directa: la necessitat de treballar mentre s'estudia. Cada vegada més persones joves es veuen obligades a acceptar ocupacions mal pagades en hostaleria, repartiment o teleoperadores per a poder sostindre un lloguer i pagar la matrícula. El que en teoria podria ser una opció d'autonomia o d'aprenentatge de responsabilitats es convertix, en la pràctica, en una condemna a jornades interminables que combinen classes, treballs, exàmens i torns laborals de matinada o en cap de setmana.Esta realitat té efectes devastadors. Qui treballa no estudia en igualtat de condicions: menys hores de descans, menys temps per a preparar exàmens i més pressió psicològica. La salut mental de la joventut està pagant un preu altíssim, amb nivells d'ansietat i esgotament estructurals.

    I ací apareix amb força la bretxa de classe: mentre els qui tenen suport familiar poden dedicar-se de ple als seus estudis, els qui no ho tenen han de “sobreviure” en un sistema que, lluny de ser meritocràtic, premia als qui partixen amb més recursos previs. L'educació, que hauria de ser un motor d'igualtat, es convertix en una carrera desigual on només les persones triades poden arribar a la meta en bones condicions.

    La vivenda s'ha transformat en una nova “nota de tall” per a accedir a l'educació superior. No n'hi ha prou amb traure bones qualificacions: si no pots permetre't un pis a València, Castelló o Alacant, les teues opcions es reduïxen dràsticament. Molts graus o cicles d'FP només s'oferixen en determinades ciutats, la qual cosa obliga milers de joves a desplaçar-se. Per als qui tenen recursos, és una decisióacadèmica; per als qui no, és directament un mur infranquejable.

    Este escenari està expulsant a la joventut treballadora de la universitat i de l'FP superior. Famílies que ja fan un esforç enorme per a pagar matrícules, transport i materials no poden assumir, a més, lloguers que superen els salaris mitjans. I la conseqüència és clara: l'educació deixa de ser un dret universal i passa a dependre de la butxaca i del codi postal.

    El missatge que rep la joventut és cruel: “no importa quant t'esforces, si no pots pagar-ho, no pots estudiar el que vols”. Una constatació que trenca el mite de la igualtat d'oportunitats i frena la mobilitat social.

    La joventut no demana privilegis: exigeix el bàsic per a poder estudiar sense hipotecar la seua salut mental ni el seu futur. El dret a l'educació passa hui per garantir també el dret a la vivenda. En cas contrari, moltes persones joves seguiran atrapades entre la precarietat laboral i la por a no poder pagar el mes vinent de lloguer. 

      •